MANIFEST PER UNA UNIVERSITAT DEMOCRÀTICA

 

Els que firmem aquest manifest, estudiants, professors, graduats universitaris, professionals de la ciència, la tècnica, la literatura i les arts, junt amb altres persones interessades per la Universitat, ens dirigim a l’opinió pública per a informar-la sobre l’estat de l’ensenyança superior a Espanya, proposar-li que prengui com a cosa pròpia una tasca, el compliment de la qual importa a tot el país: aconseguir una Universitat capaç de domar els problemes tècnics i socials de l’època, una Universitat democràtica.

 

  1. Les causes de l’endarreriment universitari espanyol

 

1. Espanya presenta en tots els aspectes de la seva vida universitària un considerable endarreriment si se la compara amb altres països de la seva àrea geogràfica i històrica, o amb allò que ella mateixa havia estat en un passat no remot. Ja que la Universitat espanyola ha sopfert en alguns aspectes durant els darrers decennis una involució. Algunes causes d’aquest retrocés superen l’àmbit universitari: es tracta, abans de res, de la degradació de la vida cultural espanyola com a conseqüència de l’emigració científica, artística, literària i universitària causada per la guerra civil i per la supressió de les llibertat polítiques i civils, mantinguda fins als nostres dies. El mateix endarreriment de la Universitat i la societat espanyoles reforça, per altre banda, aquesta tendència emigratòria, tal i com succeeix amb la població obrera i camperola, i avui l’emigració universitària és sobretot sensible en branques científiques de gran importància per a la cultura moderna, com la física teòrica, la investigació bàsica matemàtica, les ciències biològiques, la lingüística, etc.

També de fora de la Universitat ha arribat a aquesta -així com a la resta de l’ensenyança i de la producció intel·lectual- la imposició de models culturals arcaics incompatibles amb la llibertat de models culturals arcaics incompatibles amb la llibertat de la cultura, com són l’ordenació de l’ensenyança mitjana el 1938, i de l’ensenyança universitària el 1943.

Altres causes del nostre endarreriment universitari han de buscar-se en l’exacerbació durant aquest anys de defectes antics de la vida acadèmica, o en la perduració de drets d’aquest els quals, justificables en la seva època d’origen, manquen avui d’adequació a la realitat. Tal és, per exemple, el burocratisme centralista de la política universitària en general, i, en particular, del sistema de previsió de càtedres el qual, mentre impedeix la formació d’escoles científiques i culturals, no compleix amb la funció d’evitar la tendenciositat. Ans al contrari, les pocions a càtedres universitàries s’han convertit durant aquest període en un instrument de censura intel·lectual exercida per l’administració mateixa o bé a través de l’estratègia del domini dels tribunals d’oposició per grups dominants políticament dins de l’Estat. També es troben entre aquestes causes d’origen antic, la precarietat del professorat no-numerari i el predomini de formes d’ensenyança que avui ja no poden ésser sinó subsidiàries, com la lliçó de càtedra ineficaçment impartida a centenars d’alumnes a la vegada.

En darrer lloc, hi ha un tercer grup de causes del nostre endarreriment universitari que són especialment lamentables: la destrucció inflexible dels pocs conats de renovació que va produir la Universitat espanyola en les primeres dècades del segle, exemplificades senyaladament per la Universitat Autònoma de Barcelona i per algunes iniciatives de la Universitat de Madrid que, per aquells mateixos anys, van deixar traçar en la història de la cultura espanyola. Res semblant ha pogut renéixer darrera la façana d’algunes institucions burocràtiques que intenten endebades continuar per aquell camí sense l’esperit de llibertat que els va obrir.

2. L’acumulació de tots quests mals fa inviable la Universitat espanyola. Els mateixos causants de la seva es troben davant la necessitat de superar la contradicció oberta entre aquesta Universitat, anacrònica a causa de la seva inicial inspiració política, i el desenrotllament de les forces econòmiques dins la societat espanyola com en tot el món.

3. H estat la resolta actitud dels estudiants i dels professors més conscients allò que ha obligat l’actual Administració a intentar sortir de l’immobilisme i de l’absència de concepcions positives que l’han caracteritzat durant tants d’anys. Les accions dels estudiants espanyols, especialment a partir dels esdeveniments de 1956 a Madrid i de 1957 a Barcelona, són el punt d’arrancada per a una renovació de la vida universitària espanyola. És necessari tenir-ho present per entendre que només l’esforç sense reserves, resoludament orientat a lluitar contra les causes de l’actual situació, pot obrir camí a solucions veritables.

 

II. L’actual política universitària de l’administració

 

1. La Universitat espanyola es troba avui en una cruïlla, davant dos possibles camins que emprendre per tal de donar resposta a la iniciació que, en el seu endarreriment, rep de la vida real de la societat.

Un és el camí que senyalen les recent disposicions administratives: Aquest camí vol portar a una institució de pur rendiment tècnic, indigne del nom d’universitat en perdre tot horitzó cultural, moral, ideal i polític. Es tracta d’una institució en la qual el professorat en general i l’autoritat acadèmica en particular -ja que les dignitats acadèmiques, consumant-se el procés ja en curs, quedarien definitivament rebaixades a la categoria d’autoritats-, en comptes de compondre amb els estudiants una Universitat, es converteixen en repressors d’aquests, per evitar que qualli dins la universitat la llavor de vida social que cada promoció d’estudiants duu amb ella a les aules. Les mesures actualment aplicades a la universitat tendeixen a fer d’ella una simple fàbrica d’especialistes que possibiliten mecànicament el funcionament de l’economia i la satisfacció de les necessitats tècniques-educatives i administratives que aquella suscita. Ja avui s’intenta extirpar de la universitat tot allò que, per l’esforç d’estudiants i professors li queda encara de formació oberta i desinteressada: s’intenta arrabassar als organismes estudiantívols llurs funcions culturals per tal de convertir-los en simples agències de negociació d’horaris, regulacions d’examen i altres qüestions tècniques; s’expulsa de la universitat, quan es pot, es persegueix i calumnia, en tot cas, els professors que no es resignen a aquesta burocràtica condició d’illibertat. I es completa l’enviliment de la universitat amb l’oferiment de millores econòmiques a aquells que acceptin aqueix estat de coses o aqueixa perspectiva. Però a aquestes millores hi té dret des de ma molts anys el professorat universitari, el treball del qual és pagat irrisòriament o no pagat en absolut.

2. subjacent a la via tecnocràtica imposada a la universitat hi ha el principi que és possible dirigir una societat moderna, o en vies d’ésser-ho, mitjançant un dispositiu de gestió tècnica dominant des de dalt sense la intervenció del poble governat. Aquest principi orienta l’intent d’aconseguir que el procés tècnic -acceptada al pa de decennis d’anquilosat tradicionalisme la seva inevitabilitat-, no vagi acompanyat del corresponent progrés social. Aquest pla ha d’acabar en un fracàs, ja que les forces que mouen el progrés tècnic són, en última instància, forces socials, i només poden ser duradorament actives si compten amb les formes d’organització social que els correspon. En aquesta consideració es basa l’altra perspectiva, el camí pel qual la Universitat espanyola pot superar la seva crisi.

 

III. La prespectiva democràtica de la Universitat

 

1. Aquest segon camí és el de la Reforma Democràtica de la Universitat i constitueix, en l’àmbit tècnic, l’única possibilitat que el progrés tècnic sigui també progrés social, així com, a la llarga, l’única possibilitat del propi progrés tècnic.

Cap reforma universitària pot realitzar-se amb eficàcia duradora si no intervenen decisivament en la seva elaboració els més directament afectats per ella, els estaments universitaris, i aquells que tenen que aportar els medis necessaris per a realitzar-la, és a dir, la societat en general. Ni els universitaris espanyols ni la societat espanyola han pogut intervenir adequadament en l’elaboració de les reformes decidides per l’administració actual, ja pel simple fet que no existeix en en el nostre país cap representació autèntica dels estudiants.

En aquesta circumstància es posa de manifest la vinculació dels problemes universitaris amb els de la societat en general. El moviment universitari democràtic no pot proposar-se abarcar íntegrament aquests darrers. Però pot senyalar quins són en el seu propi terreny els canvis necessaris perquè la Universitat pugui contribuir a la solució d’aquells problemes socials.

2. és abans que res necessari un canvi en la concepció de l’ensenyança superior. Aquesta ha de deixar d’ésser un privilegi reservat a les classes econòmicament altes i damunt dels qual es funda a més un segon privilegi: el de reservar als seus membres, únic sector de la població que aconsegueix normalment títols acadèmics, importants funcions de gestió social.

La necessitat d’aquest canvi no obeeix solament a motius de justícia, els quals són evidents. Succeeix a més que en una societat moderna augmenta constantment el nombre de funcions per a l’acompliment de les quals és necessària una altra qualificació cultural de nombrosos individus. Aquesta necessitat no podrà satisfer-se amb l’actual concepció de la universitat a Espanya.

Les primeres mesures que han de prendre’s per tal de promoure aquest canvi són: un gran augment del nombre de places de l’ensenyança superior i la destrucció de les barreres classistes, manifestades ja en l’ensenyança mitjana, que funcionen avui amb irracionals criteris de selecció de la joventut espanyola.

3. Junt amb la concepció bàsica de l’ensenyança universitària, ha de canviar el seu contingut i l’organització d’aquest. La universitat ha d’abandonar l’estimació de les matèries per raó de llur dignitat tradicional i passar a valorar-les per la seva valides per a dominar intel·lectualment la realitat. Al mateix temps ha d’admetre una àmplia varietat dels diversos centres d’ensenyança superior ja tocant a la seva organització.

En aqueixa necessària varietat s’ha de respectar el pluralisme cultural i lingüístic del país. La societat espanyola és multinacional. La universitat espanyola ha e deixar d’ésser, com és avui, un instrument d’opressió de diverses cultures nacionals. Aquestes han de comptar amb les universitats com a centres de consolidació i desplegament de la seva peculiaritat. En aquest punt s’inclou també el problema de les relacions entre la investigació i l’ensenyament. La universitat no pot desempenyar avui el seu paper si no intervé amb gran pes en la programació i l’execució d’una política coherent d’investigació pura i aplicada.

4. el freqüent canvi en l’exercici de les funcions socials tècniques, començant pel treball de l’obrer industrial, és un tret típic del present. També ho és l’especialització dels coneixements. Tots dos junts forment una paradoxa que determinara els problemes de l’ensenyança en un futur no llunyà. L’única resposta adequada a aquest problema rau a aconseguir una formació intel·lectual molt ampla dels joves. El canvi aquí necessari consisteix a trencar amb la tradició d’una universitat limitada a facilitar títols d’especialització.

En aquest punt fa molt visible el caràcter nociu, agreujador de problemes, que té el model d’institució burocràtica subjacent a les actuals intervencions de l’administració a la universitat. L’administració està justament tendint a fraccionar la universitat en compartiments professionals, dividint els estudiants i enfrontant-los als professors. La comunicació més intensa possible entre diversos sectors de la universitat és, tanmateix, la base perquè es desenrotlli una mentalitat àgil capaç de fer front a les exigències de la realitat moderna.

La convivència universitària no ha de concebre’s com una simple coincidència determinada per la necessitat d’obtenir títols d’especialista: l’universitari, estudiant o professor, no ha de veure’s obligat a deixar part de la seva humanitat fora de les facultats. Per això també, i no solament per raons abans esmentades, totes les implicacions culturals , socials, ideals i polítiques del saber i de l’educació són tan universitàries com els temaris d’examen.

5. A la finalitat d’una vida universitària així concebuda, adequada a les necessitats avui reals i al respecte de l’individu, poden servir procediments didàctics com els cursos per a estudiants de totes les facultats, els instituts interdisciplinaris, etc. Però, tenint en compte les circumstàncies actuals, el camí comença per la supressió de la censura que pesa sobre les activitats culturals dels estudiants: conferències, cercles d’estudi, seminaris espontanis (no inclosos en els programes de cap assignatura), sessions i activitats artístiques, publicacions i, en general reunions de tracte lliure i democràtic. En el curs dels darrers anys, els estudiants espanyols han aconseguit crear nombroses formes d’autèntica vida universitària que avi es troben en perill, però que han de considerar-se com una prometedora base de partida per arribar a una universitat satisfactòria des del punt de visa de la formació multilateral dels universitaris.


IV. La llibertat universitària

 

1. La reforma democràtica de la universitat no imposa necessàriament una solució única al problema de les relacions entre aquesta institució i l’Estat. Ja que no és obligat admetre que l’únic propietari d’universitats hagi d’ésser l’Estat. Aquestes són les qüestions tècniques jurídiques, les diverses solucions de les quals poden ésser totes o algunes compatibles amb una universitat democràtica. Única exigència d’aquea és que cap centre universitari sigui domini d’un grup polític, religiós o ideològic en general. Els centres culturals d’aquesta naturalesa poden ser convenients per una vida intel·lectual diversificada i rica, però no poden considerar-se institucions directament al servei de la societat com ha d’ésser-ho la universitat; aqueixos centres serveixen directament al centre que els posseeix o domina, i només a través d’ell poden servir la societat.

El problema de la llibertat universitària no es planteja essencialment entorn al tema de l’ensenyança privada o de grup. Plantejar-lo així és, sovint, un expedient per tal d’amagar el seu veritable contingut. Aquest consta de les següents reivindicacions:

2. a) Caràcter democràtic i representatiu dels òrgans acadèmics.

Totes les dignitats acadèmiques i tots els òrgans de govern de la universitat han de ser elegits pel professorat i els estudiants. La composició de l’electorat pot variar en cada cas. Per a càrrecs responsables de l’execució de la política universitària, com és, senyalamdament, el de rector, ha de comportar-se amb un ampli cos electoral basat en el principi de la representació igual dels diversos estaments universitaris. Només així pot acabar-se definitivament amb l’actual situació antinatural d’uns rectors que regeixen contra els estudiants i gran part del professorat.

Cap càrrec universitari ha d’ésser cobert per temps indeterminat. L’administració no ha de tenir cap facultat de veto sobre els elegits.

Els òrgans col·lectius de gestió, com les juntes de facultat i el claustre general, han de disposar de facultats decisòries. Davant d’aquest organismes han d’ésser responsables els dignataris per ells elegits. La participació estudiantívola en tots aquest òrgans ha d’establir-se sempre sobre la base de la igualtat de representació amb els altres estaments universitaris.

b) Llibertat d’ensenyança

Durant els darrers decennis la llibertat d’ensenyança ha estat coartada a la universitat espanyola mitjançant tres procediments; la implantació coactiva d’una ideologia oficial, el domini dels tribunals d’oposició a càtedres pel poder polític i les mesures disciplinàries. El primer d’aqueixos tres procediments ha anat perdent la seva eficàcia. Els altres dos segueixen essent, en canvi, substancialment tan implacables com en el temps de la postguerra.

La reforma democràtica de la universitat exigeix, doncs, la liquidació d’aquest instruments d’opressió de la llibertat d’ensenyament. La desaparició de la ideologia estatal i la supressió dels estatuts disciplinaris tirànics poden aconseguir-se per simples disposicions legals, ja que ni l’una ni els altres tenen arrels en els medis universitaris. Tocant a l’obstacle posat a la llibertat d’ensenyança per l’actual sistema de provisió de càtedres vitalícies, sembla que en aquest sentit urgeix eliminar la possibilitat de discriminació política i ideològica a l’accés a la decència. Entre les diverses mesures eficaces que per a això poden arbitrar-se, a títol provisional, es troben la descentralitzacions de les oposicions, avui a càrrec de tribunals fàcilment manipulables i el recurs a mantenir allunyades d’aquelles a figures destacades de la vida científica i culturalment absents de la Universitat.

c) Llibertat d’investigació

A causa de la caducitat de la ideologia oficial, la investigació és avui freqüentment lliure en la pràctica de la Universitat espanyola. No obstant, la reforma democràtica de la universitat exigeix la implantació explícita d’aquesta llibertat i l’eliminació de les barreres que s’oposen a ella, especialment a través de la concessió de fons i beques d’investigació.

Els xocs, sempre possibles entre l’exercici de la llibertat d’investigació i les necessitats de programar aquesta, han d’obviar-se o pal·liar-se a través de la participació de la Universitat en l’elaboració de la política científica (teòrica i aplicada) nacional.

d) Llibertat d’expressió

Les llibertat d’ensenyament i investigació són només una part de la llibertat intel·lectual de la universitat. Aquesta incou, a més, la llibertat de paraula dins el recinte acadèmic i la llibertat de premsa universitària, estudiantívola o no, així com la llibertat en l’ús de qualsevol altre mitjà de comunicació, des de les activitats culturals en general del professorat i dels estudiants.

e) Llibertat d’associació.

La llibertat d’associació és l’única garantia de l’exercici de les altres llibertat, i implica la de reunió. La llarga lluita dels estudiants per aconseguir-la i els esforços de sectors del professorats en el mateix sentit han de culminar en la seva completa implantació. A falta d’ella, qualsevol altra llibertat que s’aconsegueixi quedarà sense consolidar, a mercè de les intervencions autoritàries de l’administració.

 

V. Vers una universitat democràtica

 

Gràcies al continuat esforç dels estudiants, la universitat espanyola es troba auvi en una etapa de transició que conté gèrmens de la futura institució democràtica. En aquesta fase transitòria, el moviment universitari democràtic es proposa com a finalitat principal la consolidació institucional dels organisme estudiantívols representatius, el seu ulterior desenvolupament i la integració dels atres estaments universitaris a la tasca de promoure una universitat democràtica. Mesures pràctiques a prendre per a aquest fi són:

a) Crear i consolidar allà on ja existeixin organismes universitaris democràtics, i impedir que se’ls despulli de les seves funcions i prerrogatives que són de llur competència per la seva autèntica representativitat.

b) Construir comissions mixtes de professors i estudiants per l’elaboració detallada de la reforma democràtica de la Universitat.

c) Celebrar el congrés nacional d’estudiants al qual aspiren aquests des de fa anys.

d) Programar un congrés nacional universitari, amb representants autèntics de tots els estaments de la universitat.

Els principis continguts en aquest manifest no constitueixen més que la inscripció inicial d’una reforma democràtica de la universitat. No són en si mateixos solucions tècniques. Però l’autèntica resolució d’aquest en el marc d’una vida social adequada per a homes contemporanis no pot prescindir d’aquesta inspiració mínima. Amb ella la universitat espanyola ha d’evitar la seva conversió definitiva en un aparell oprimit que oprimeix a la vegada les consciències i emprendre el camí que li permeti arribar a ésser el més alt reflex d’un poble tan plural com és el nostre. La universitat ha de prendre en les seves mans la causa de la llibertat de la cultura i insertar-la en l’ampla horitzó de la lluita per la llibertat dins la societat espanola.

 

Març 1966.

 

 

Anuncis