Per una memòria del futur

Quan en tres dies de març de 1966 més de quatre-cents estudiants, acompanyats per professors compromesos i treballadors de la cultura del país, es reunien al Convent dels Caputxins de Sàrria per fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants, estaven protagonitzant quelcom més que la fundació d’una nova organització estudiantil. Es trobaven al bell mig d’una cruïlla. Una cruïlla des d’on uns quants decidiren prendre partit per construir el seu futur, i amb ell el futur dels més, front a un passat recent que impregnava un present dictatorial. Es tractava d’aconseguir la llibertat, i amb ella acabar amb el franquisme, es tractava de construir una nova societat, i amb ella també una nova universitat. En aquest sentit la Caputxinada esdevingué un dels moments culminants de l’antifranquisme. Les onades que comportà aquell petit instant en la història del nostre país portaren a la ruptura de la segona organització de masses del règim franquista, el Sindicato Español Universitario que havia de garantir el control del estudiants per part del règim. I a una ruptura sobrevingué una nova realitat: l’inici de la fi de la possibilitat de que el franquisme trobés en la universitat el lloc on nodrir-se de nous quadres socials, culturals, econòmics i polítics que permetessin la perllongació temporal de la dictadura. A partir d’aquell moment la universitat esdevingué un espai de llibertat des d’on teixir propostes per a una societat alternativa a la del gris franquista. Un espai des del que ordir també el creixement de les capacitats de desafiament de la resta de moviments socials, on anaven a raure molts dels nous militants formats en el moviment estudiantil.

Tanmateix, si la seva aposta anava més enllà de la universitat, fent de la transformació de la seva pròpia realitat i de la transformació de la realitat en majúscules quelcom indestriable, també prenia un significat específic per la institució universitària. Els que firmaven el manifest que clogué la Caputxinada, ho feien demanant a la resta de la societat “que prengui com a cosa pròpia una tasca, el compliment de la qual importa a tot el país: aconseguir una Universitat capaç de dominar els problemes tècnics i socials de l’època, una Universitat democràtica.” Demanda que articulaven a partir d’una constatació, la de que la universitat es trobava “en una cruïlla, davant dos possibles camins que emprendre. (..). Un és el camí que senyalen les recents disposicions administratives: Aquest camí vol portar a una institució de pur rendiment tècnic, indigne del nom d’universitat en perdre tot l’horitzó cultural, moral, ideal i polític. Es tracta d’uns institució en la qual el professorat en general i l’autoritat acadèmica en particular –ja que les dignitats acadèmiques, consumant-se el procés ja en curs, quedarien definitivament rebaixades a la categoria d’autoritats-, en comptes de compondre amb els estudiants una Universitat, es converteixen en repressors d’aquests, per evitar que quallli dins la universitat la llavor de vida social que cada promoció d’estudiants duu amb ella a les aules. Les mesures actualment aplicades tendeixen a fer d’ella una fàbrica, una simple fàbrica d’especialistes que possibiliten mecànicament el funcionament de l’economia i la satisfacció de les necessitats tècniques-educatives i administratives que aquella suscita.”

D’això en fa ara 45 anys, però ni la perspectiva ni l’impuls d’aquell instant han perdut ni un bri d’actualitat. És des d’aquesta perspectiva que no afrontem aquestes jornades com a memòria d’un passat, sinó com a memòria d’un futur, tampoc com a passat d’un moviment, sinó com a present del mateix, i menys encara com a mera rememoració, sinó també com a reivindicació.

 

Anuncis